un racó de món

2012-01-18T07:10:00.000-08:00

és dur començar un any així... en menys de 12 hores, mil sentiments.
pip, pip, pip... et truquen de matinada; un accident de cotxe.
Un d'ells, el novio d'una amiga, mort.
L'altre, el millor amic d'una altra col·lega, a la uci.

No dorms, no pots...
Finalment, caus rendida.

Et despertes; un missatge.
L'àvia d'una altra amiga s'ha mort.

I penses.. "què som?"
S'ha girat la truita, i aquelles tres personetes que sempre m'agafaven quan queia, aquelles tres personetes que sempre m'aixugàven les llàgrimes.. ara, em necessiten.
He de ser les seves crosses; les he d'ajudar a caminar endavant.

Però, no puc evitar-ho.
Pensament, emocions, sentiments...
"Què som?" Fa mal i és inevitable viure sense saber la teva data de caducitat, sense saber quin dia tancaràs els ulls per sempre.. i no somiaràs. Perquè ja no hi seràs.

Avui no és un bon dia per terres gironines... avui no és un bon dia.

2011-12-31T03:56:00.000-08:00

Doncs què voleu que us digui; a nivell personal, el 2011, ha estat fantàstic. Evidentment que he tingut els meus mals moments, els moments de baixada, de tristesa... Però, al cap i a la fi, moments que m'han ajudat a valorar més i amb més intensitat tots els moments bons de felicitat.
Perquè, senyors, la felicitat no és un estat permanent, no. La felicitat ve i se'n va amb una alegria que ens deixa a tots amb la boca oberta: aparèixer, i l'endemà, aquella força que ens dónava ja no hi és. Esclar, no estàs pas malament, no es que tornis a estar trist... Però bé, no estàs amb aquell somriure enganxifós tot el dia a la cara.
I és que la vida és dura, i la merda és tova, i en aquest món no es permet ser feliç més de 24 hores. Estar content, sí. Ser feliç, no.
Què hi farem.

M'ha agradat aquest 2011, tot i que, francament, no hauria pogut acabar pitjor: una de les persones més important de la meva vida se n'ha anat així, com qui no vol la cosa. I, sento per dins, que l'únic que puc fer és dir-li adéu i ressignar-me. Però... 2012, allà vinc. I amb més força que mai.

2011-11-28T09:59:00.000-08:00

Quan una de les persones que més t'importen en aquesta vida et dóna il·lusions, et dóna gasolina per continuar corrent, et dóna forçes per continuar lluitant, et dóna motius per continuar creient.
Quan una de les persones que més t'importen et dóna ales per seguir volant.

I de sobte, et talla el subministrament de gasolina que et permetia arribar a la meta, de sobte t'empeny penya-segat avall sabent que no hi ha res a sota que t'amortigüi del cop, de sobte agafa un ganivet i et talla les ales, et talla les il·lusions, et talla els somnis. D'arrel.
I ja no hi ha res ni ningú que t'ho arregli.

I aleshores, preguntes.

2011-11-24T08:56:00.000-08:00

Un menjador a mitja llum. Tranquil·litat.
La televisió encesa i sense so; una persona.
La finestra oberta. Són les 6 de la tarda, és fosc però no fa fred.
Un aire fresc i suau la visita; un aire que la fa reviure.
Està asseguda, fumant, escoltant la mateixa melodia que fa hores.

I amb tot això se'n adona; se'n adona de que el temps és efímer i fugaç, i res l'atura.
Avui per ella la vida és això; avui per ella la vida és asseure's al sofà, fumar-se un cigarret, escoltar blues, soul i jazz, i escriure.
Res més.

2011-11-05T14:01:00.000-07:00

Hi ha vegades que simplement ets sents buida i no saps perquè, et falta alguna cosa, com si t’haguessin arrencat el cor d’una sola estrebada i no fossis capaç de sentir res, ni dolor, ni tristesa, ni nostàlgia, ni alegria, ni felicitat. Res, no sents res.
Vas pel món com una ànima perduda, pel carrer com una cara sense rostre, una mirada perduda, que no sap on mira, que no sap on va.
I és que a vegades intentes somriure i alguna cosa t’ho impedeix, però tampoc plores; hi ha dies que et sents tan buida que sents que no ets ningú, que no existeixes, que ningú et veu. Hi ha dies tan foscos, tan durs i tan negres, que apareixen a la teva vida i encara no saps com; dies d’aquells que t’aixeques, mires per la finestra i ets incapaç de pensar res. Ets incapaç de transmetre ni el més mínim dels sentiments, ni el més mínim dels pensaments.
I així passen hores, minuts, segons.. Fins a dies.

i aleshores un dia somrius, i sembla que aquella tela invisible que tenyia els teus dies de tristesa i negror desapareix i deixa que hi entrin els rajos de llum.

I encara no sé ni el com, ni el perquè.
Però és així, no hi ha més.

2011-11-03T11:41:00.000-07:00

De vegades tot és tan senzill com deixar-se portar;
On aniràs, com acabaràs, amb qui estaràs.. Qui sap?

Les persones ens capfiquem pensant en el futur; sempre pensan-t'hi, sempre planejant, sempre guardant el temps, sempre guardant les paraules.. Quan arribarà el dia de deixar-se anar?
Quan arribarà el dia de deixar de guardar les paraules per cridar-les als quatre vents? Quan arribarà el dia de dir t'estimo, perdó o et vull?
Quan arribarà el dia de gastar tot el temps que guardem? Temps incert, temps que no tenim, temps que ens dediquem a pensar, pensar i pensar en coses que no sabem si mai arribaràn.
Quan ens toca viure? Quan és hora de viure? Quan ens deixarem portar per les emocions i les sensacions, per les coses que ens dóna la vida, sense pensar en “com em pot passar això a mi?” “Com puc ser tan afortunat?” “Com em pot haver tocat a mi?”.
I no te'n adones i el temps passa,i el temps se't menja i no et deixa viure tot allò que tenies tancat amb clau i pany, esperant a que arribés el dia adequat.

I jo em pregunto; perquè no fem que cada dia sigui el dia adecuat per fer allò que volem fer? Per gastar el temps i les sensacions, per gastar les paraules que fa tant de temps que esperem per dir?

Fins quan hem d'esperar?

2011-10-24T11:28:00.000-07:00

A fora plou i a mi no se m'acut res més que agafar un jersei i sortir. No penso en res, només en passejar.
Surto de casa disposada a deixar que la pluja em penetri al cervell i em faci tenir ganes de començar de nou, de tornar a ordenar la meva vida, de tornar a tenir ganes de somriure.

Mentre camino pel barri vell obeservo les botigues, el carrer fet de pedrissos, els fanals, la pluja que s'entreveu caient fort i ràpidament.
I me'n adono, me'n adono de que som com la pluja; pensem, pensem, pensem.. i finalment, caiem. Golpejant fort a terra, golpejant a tothom qui passa per sota nostra. I ens hi deixem, i no ens hi reprimim; cauen tots els nostres pensaments, totes les nostres seguretats, sense pensar a qui mullen ni a qui molesten.
I tornem a començar.

torno a casa xopa, rendida. M'assec vora la finestra i miro fora;
tota la gent que hi camina, solitària, deixant que els seus pensaments caiguin a terra com la pluja.
Però la pluja, algun dia o altre, s'acaba. I aleshores surt el sol.

2011-09-23T05:48:00.000-07:00

i arriba un dia en que dius "vull ser feliç"; i aquí comença tot. però l'important no és dir-ho.. no, no. l'important és creure-s'ho; despertar-se al matí amb un somriure a la cara i disposada a enfrontar-te a tot, sense deixar que res ni ningú t'espatlli el dia. I així cada dia.
Portar-ho tot de la millor manera possible; no alterar-se, no cridar, no enfadar-se, no afectar-se, no exagerar, no transformar.. I això no significa tornar-se de pedra, ni molt menys; sinó canviar aquests mals pensaments en formes positives de pensar, en formes positives d'actuar i de fer, de parlar i de sentir.
I veure-li l'oportunitat a tot, i treure la força d'allà on la puguis treure; Perquè quan et proposes ser feliç, saps, trobes felicitat a tot arreu; allà on menys t'esperes, o en la persona que menys creies.
Quan et creus feliç tu canvies, però el teu voltant també.. O potser és la teva manera de veure les coses? La teva manera de palpar el que t'envolta.. no ho sé, però el fet és que quan tu et proposes millorar, tot al teu voltant t'ho fa més passable, més fàcil. Quan tu ets sents bé amb tu mateix, quan tu regales somriures i bon humor, quan tu ets feliç, al teu voltant es nota, la gent que t'estima ho veu, i això s'encomana. i tan si s'encomana..

I anar fent, així, perquè sí
i ser feliç, ingenu, innocent, boig o despreocupat
ser com vulguis ser

i que tan sols una cançó et pugui arrencar un somriure
tan sols una cançó.

2011-09-14T13:03:00.000-07:00

Ningú pot somiar per tu...

2011-09-10T18:11:00.000-07:00

Potser és perquè m’hi sento i m’hi veig, potser és perquè m’hi rodejo, o perquè canvio, evoluciono i milloro; potser és perquè quan somrius, la vida t’ajuda, i quan menys t’ho esperes, et regala mil motius per ser feliç.

estiu intens!

2011-07-24T12:34:00.001-07:00

Jo al•lucino.
Sí, hi ha hagut 93 morts a Noruega, notícia aterradora, horrible, surrealista. Tots ho hem llegit, tots ens hem intentat posar a la pell d’aquells que van viure una pel•lícula de por en directe, a tots ens ha sabut greu la notícia, els pobres nanos que viuran amb un trauma de per vida i aquells que no el viuran, perquè aquell malalt els hi ha pres.

Sí, hi ha la pitjor sequera de la història a la banya d’Àfrica; milers de somalis, kenyans i etcètera moriran desnodrits i deshidratats, moriran com han viscut sempre; sense res, amb els ossos com a pell.

Sí, l’Amy Winehouse s’ha mort. De sobredosi? El més segur.
Però això m’és indiferent. Vulgarment; això me la pela.
Perquè sabeu què és el que més em rebenta d’aquesta notícia? Que la gent, la societat, és imbècil.
Quan surt una notícia una mica morbosa es queixen; no en volem, de morbositat! No volem fotos on surtin imatges desagradables o que tinguin a veure amb les vides privades!
A tots vosaltres, hipòcrites; Que us donguin pel cul!
Ara semblarà que m’agradi la morbositat (que no és així), o que sigui una gran defensora i fan de l’Amy Winehouse; no, no ho sóc. Però em rebenta; em rebenta que tota aquesta xusma de gent es queixin per la morbositat d’alguns mitjans de comunicació però després siguin els primers en criticar a una VEUASSA 10 perquè portava mala vida.
No era a vosaltres a qui no li interessava la vida dels demés? Aquesta noia tenia una veu increïble, i algunes cançons precioses; sabia cantar amb sentiment, sabia transmetre.

Què recollons us importa la merda que es fotés o els cubates que es begués? Què collons uns importa el que fa la gent en la seva vida privada?

Ara, molts diuen que aquesta noia era una mala influència pel jovent, que es podia convertir en un model a seguir; Si tu, idiota, fas el que fan els altres, felicitats, però no ens posis a tots al mateix sac; per sort n’hi ha que encara tenim uns valors i principis i sabem decidir solets què fem i que no!

I ara, a tu, imbècil, resultarà que t’encantaven els Beatles..

Va home va, per favor.
Em sembla que la portada de tots els diaris hauria de ser cada dia la societat en la que vivim.

2011-07-03T07:38:00.000-07:00

I per començar l'estiu,

olor i gust de vi,
sons i melodies de jazz.

Vijazz increïble altre cop!
com el Penedès no hi ha res, ja us ho dic jo...

2011-06-11T03:36:00.000-07:00

Quan arribi a Girona tu ja no hi seras.
Els diumenges us trucaré, a veure si voleu anar a sopar al König, i tu diràs que no, que hauries d'agafar un avió i no tens temps.
Els dilluns, a la universitat, ja no hi seras. No seuras entre mig de la Sira, la Raquel, la Júlia i jo, no treuràs la teva aigua de dos litres ni els teus xiclets, no montaràs la teva paradeta habitual.

Els dimecres a la tarda no podràs venir al parc del migdia a fumar, i els dijous al matí no podràs veure la Júlia dormint a la biblioteca.
No hi seras quan la Raquel ens expliqui les seves històries, o quan la Sira ens canti una cançó.
No hi seras quana m'agafi un atac de riure.

A qui haurem d'esperar perque va lent? A qui haurem d'acompanyar mil i una vegades al dia al lavabo? De qui ens n'haurem d'enfotre perquè se li enganxen cadires al cul?

Els dijous seran molt durs sense tu. Els sopars i les borratxeres, les bogeries i les paraules, les experiències i els somriures. Tot.
Aquells sopars interminables que acabaven amb un “t'estimo” i un “gràcies per tot”... Aquells sopars que ja no es repetiran.

Gràcies per tot Albert... per tot.
Perquè el que tu ens has donat no ens ho donarà mai ningú.
Perquè com tu ens has omplert no ens omplirà mai ningú.

Molta sort per la teva nova Madrilenya...
T'estimo i t'estimarem sempre!!

2011-05-27T09:13:00.000-07:00

D'on surt aquesta gent? D'on surten aquests animals bojos i desenfrenats, agressius i violents, que, amb cops descontrolats de porra i una prepotència descomunal, es dediquen a tallar les ales a persones normals i corrents?
D'on surt aquesta gent? D'on surten aquests animals sense ètica ni moral, sense valors ni sentiments. D'on?
D'on surt aquesta gent? D'on surten les persones que donen peu a fer això, que donen ordres perquè situacions així es provoquin? D'on?

D'on surt aquesta gent?
Que algú m'ho expliqui, perquè no ho entenc.
Que algú m'expliqui d'on surten, d'on venen, d'on són.. Perquè hem de trobar la clau de la porta d'on venen i tancar-la amb pany i clau per sempre. Perquè persones així no són persones, són animals. Perquè persones així no es mereixen la vida. Perquè persones així no pensen, només actuen. I fan mal al poble. Ens fan mal a nosaltres.

http://vimeo.com/24312609

El miro i no puc parar de plorar... Però on som? On vivim!?

2011-05-22T05:10:00.000-07:00

La felicitat no depèn de nosaltres, depèn de les persones que ens envolten.
La felicitat no depèn del moment, sinó de les persones que el formen.
La felicitat no es dona en una situació perquè sí, es dona en una situació que algú fa possible.
La felicitat pot ser momentània i pot ser duradora… Tot depèn de qui tens al costat.

Avui ho veig més que mai...

2011-05-18T07:26:00.001-07:00

Ja respiro l'estiu...

2011-05-08T12:00:00.003-07:00

A vegades ens pensem que actuem bé, i no en som conscients de lo malament que ho estem fent...

2011-04-30T05:10:00.001-07:00

N’estic fins els collons de la gent que es posa a la teva vida. Tan me fa si són coneguts o desconeguts, si són amics o familiars, si són gent propera o que només he vist un cop en me vida. N’estic fins els collons que critiquin cada moviment de la meva desordenada vida, que em critiquin com parlo, actuo o penso. Que em critiquin que em diverteixo massa, que no estudio prou o que la meva vida és una festa constant. I ells què collons saben? No saben res, ells s’ho pensen, però no en tenen ni idea!
Sí, la meva vida potser és bona, massa bona, i quan s’acabi patiré i me la fotré, però és ARA i AQUÍ quan i com l’he de viure, és ARA que he de fer el boig i quedar-me afònica un dissabte a la nit, és ARA que he d’aprofitar el que tinc i no amargar-me pels petits problemes.
I si no hi estan d’acord, i si cada cop que em giro d’esquena em critiquen, m’és igual.. m’és ben igual, perquè sé que ells són els pitjors, perquè sé que són ells els que viuen de les altres vides, que viuen de parlar i posar-se en els afers dels altres… I les seves vides? Les seves pròpies vides, on són? Enterrades sota terra, les han abandonat massa per preocupar-se de les altres. I, sentin-t’ho molt (o no), ja els hi està bé.

2011-04-17T08:25:00.000-07:00

Una setmana intensa amb bones recompenses, riures desenfrenats i bogeries, viatges en cotxe que no s'obliden facilment, ells, 4 cares diferents i totes elles especials, un cap de setmana, una abraçada, cadaqués, un petó, una cançó, un missatge. Tres nits diferents; paraules de complicitat, virtuts i defectes, mirades, somriures, algun que altre secret. Situacions i emocions. Motius per ser feliç.

bon diumenge!!!

2011-04-05T11:25:00.000-07:00

És evident que ja ha arribat, que ja és aquí, que ja s'olora, que ja se sent. És evident.
Asseguda a l'escriptori de la meva habitació, l'aire fresc m'envolta i m'abraça, em fa seva, em transporta. Dóna a un cel obert, un cel obert compartit per vides que ni es coneixen ni es coneixeran, però que cada dia obren la finestra i veuen el mateix tros de cel; el nostre tros de cel.
L'aire entra acompanyat de vida, acompanyat d'ella; entra per la finestra i ho omple tot de la seva olor, de la seva màgia.
I tanques els ulls i et deixes endur.

A l'últim pis, algú toca el piano; nota rere nota, una mateixa melodia entra a totes les cases i ho impregna tot de música i de color. No sé quina cançó és, ni em sona, però em transporta molt lluny d'aqui, igual que a l'avi que mira constantment per la finestra per buscar alguna cosa que el faci somriure, igual que al nen que tot just aprèn a llegir i que els seus pares aplaudeixen quan s'hi esforça, igual que al noi que cada dia fa 40 abdominals per enamorar a aquella noia que li agrada tant, o igual que a la dona que prepara el sopar al seu marit perquè li demostri, una vegada més, que ella és la dona de la seva vida.

Sí, és evident, és evident que ja és aquí, que ja la tenim aquí.

2011-04-03T06:04:00.000-07:00

Anirem als Meliès
en sessió Nouvelle Vague
i veurem tots els films
d'en Truffaut i d'en Godard.

...Et cantaré Jacques Brel
des de la Torre Eiffel
farem com l'Amélie
amb moto per París...

Quin vici...

2011-03-21T07:54:00.000-07:00

Fantàstic inici de primavera per Londres!

2011-03-11T12:32:00.000-08:00

La vida?
No sé dir-te què és la vida!
No te la sabria explicar, ni descriure, és massa confús.

Avui, mentre hi havia un terratrèmol al Japó i la gent patia i plorava, jo reia i era feliç. Sóc cruel? No ho sé, així és la vida.
Avui, que fa un any moria tanta gent dins d’un tren, jo reia i era feliç.
Sóc insensible? No ho sé, així és la vida.

La vida és caure i aixecar-se,
plorar i somriure, estimar i fer mal.
La vida és començar, lluitar, aconseguir, patir, decebre, ajudar, donar, rebre.

és un principi i un final
són mil històries.

No ho sé.
No sé què és la vida.
L’únic que et puc dir, l’únic que sé del cert, és que s’ha de viure.
I que si no te la menges, se’t menja ella a tu...

(La vida és disfressar-se de tortugues ninja!!!!!!!!!!)

2011-02-23T15:16:00.001-08:00

Moltes vegades ens atrau allò que no coneixem, allò que ens és misteriós o que té alguna cosa que ens inquieta, que volem descobrir.
Moltes vegades ens atrau allò que no ens convé, allò que ens pot fer mal, allò que és perillós.

Moltes vegades ens atrau el barranc més ample, la roca més grossa o el camí més llarg.
Moltes vegades ens atrau la persona més estúpida, la persona més mentidera, la persona que fa més mal.

I jo,
no sé com m'ho faig...

2011-02-21T10:55:00.001-08:00

Malgrat tot vagi bé, sempre hi ha dies que no pots evitar pensar en tot el que has perdut pel camí.
Nova vida a Girona, nova gent, noves experiències, nous llocs, nous somriures, noves preocupacions, noves raons per somriure... Sí, nova vida que agrada, que em fa ser feliç, que em fa crèixer, però: i tot el que he deixat enrere?

Aquell dia a dia; aquell bus a les 8 del matí, aquella rutina que tots feiem més divertida, aquella gent amb la que he compartit sis anys de la meva vida, aquella gent a qui li deia que ho era tot per mi, aquella gent que m'havia vist riure i plorar, que m'havia recolzat i també fet mal, aquella gent que sempre hi era.
Sí, aquella gent. Aquella gent que queda molt lluny, que sento molt lluny; aquella gent a la que voldria veure tant sovint, a la que voldria abraçar i dir-los-hi com els arribo a trobar a faltar, aquella gent a la que he d'agraïr tantes coses... Aquella gent a la que no veig mai, aquella gent que ha refet les seves vides, igual que jo, igual que tothom.
Aquella gent de la que en guardo un bon record, aquella gent que no són més que això: records... Aquella gent que em van fer ser com sóc ara, aquella gent que vaig estimar i que encara estimo.

Avui he pensat en tots ells;
en els riures, en els moments, en les nits, els dies, els matins o les tardes, en les confessions, en els secrets, en les mirades, en les abraçades, en les fotos, en les escapades, en les anades d'olla, en les paraules...
Enyorança.

2011-02-17T03:35:00.001-08:00

Ets asseguda al banc quan comença a ploure. Estas rodejada d'arbres, flors i herba mullada, i gotes fines començen a caure damunt teu.
Portes els cascos posats i no sents com la pluja esquitxa el terra, però la notes sobre la teva pell, sobre el teu cabell, i t'agrada.
Tot i així, no plou a dins teu; ben bé al contrari.
Ets allà, sota la pluja, i dins teu, un sol radiant; a ritme de la música se t'escapen somriures que volen i es perden entre la pluja que cau cada cop més fort, somriures que recorden moments gravats en missatges de mòvil que llegeixes i aconsegueixes reviure com si estiguessin passant en aquell precís moment.
Missatges de nervis abans d'un gran viatge, missatges desitjan-te sort, missatges de penediments i d'agraïments, missatges per fer riure, missatges que fan mal. Missatges que diuen t'estimo... només un t'estimo; missatges que no s'oblidaràn.

I ets allà, sota la pluja
però dins teu brilla un sol radiant,
que no s'apaga.

2011-02-07T12:10:00.001-08:00

Sé que t'he fet mal. Mil cops, de mil maneres diferents.
Sé que t'he fet desesperar-te. Desesperar-te fins a no poder més.
T'he fet cridar. T'he fet allò que mai t'has merescut.
Sé que t'he fet plorar. Molt, moltíssim.
Sé que t'he decebut. I no he parat de fer-ho.
M'he equivocat mil cops. I no n'he après.

Però per sobre de tot,
sé que t'estimo.
I que mai deixaré de fer-ho.

2011-01-25T10:37:00.000-08:00

Moscú. Un aeroport. Moltes persones. Un suicida. Tranquil·litat. Ignorància. Una bomba. PUM. Soroll. Plors. Crits. Espant. Trossos de carn. Trossos de vida. Trossos d'ànima. Desgràcia. Rapidesa. Un moment. Ja no hi ets.

Por.
Això és el que tinc. Por.
Por de que la vida passi tan depressa que no la pugui assaborir.
Por de no saber.
Por de les casualitats. De l'atzar.
Por de que en un sol moment s'esfumi tot.
Por de desaparèixer i no haver viscut.
Por.

Por inevitable a allò inevitable.

2011-01-18T05:30:00.000-08:00

No sé si mai heu tingut un temple. Nosaltres sí.
Un temple fet de fustes i ciment, un temple perdut entre arbres i plantes, un temple vigilat nit i dia per animals i flors: El nostre temple.

El temple on alguns ens hem emborraxa't per primer cop, on d'altres van fer el seu primer cigarro, on alguns han sentit per primera vegada algú al costat. El temple que guarda llàgrimes i somriures, el temple que guarda matins, tardes i nits junts; mil records, mil pensaments, mil sentiments, mil emocions.
El temple que guarda secrets inconfessables, que guarda petons i carícies, que guarda riures desenfrenats de divendres a la nit, dissabte al matí o diumenge a la tarda.
El temple on hem crescut, el temple on hem après; El temple on molts hem anat quan no sabiem on anar, quan estavem desesperats, quan necessitavem tranquilitat.
El temple que guarda baralles i reconciliacions, que guarda paraules dolentes però records d'abraçades i amistat, records de tots nosaltres, del que erem i el que som.

El temple que té escrit a les parets tot el que nosaltres pensavem i creiem, allò que veneravem i ens feiem nostra, allò que cantavem i creiem fermament, allò que pensavem, els partits que guanyavem, les ampolles que beviem, els fets que ens feien riure.

El temple; el nostre temple. Allà on ningú fingia, allà on tothom era com volia ser, allà on tothom pensava el que volia, deia i feia el que volia, sentia el que volia.
El temple on ara poses els peus i et rodeja, t'abraça, et fa pensar, recordar, sentir, emocionar-te.. El temple, el nostre temple. El nostre millor passat.

2011-01-14T10:23:00.000-08:00

Impresentables i desvergonyits, només ells dos: ignorant tot el que els envoltava.
Ballaven agafats, mirant-se als ulls, somrient i parlant a cau d’orella. De tant en tant els llavis es rosaven, un riure sincer i una cara radiant.
Es feien petons i s’abraçaven com si no existís ningú més, com si aquella música sonés per a ells, com si res importés.
I allà estaven els dos, amb les mans encreuades i els caps perduts, pensant tots dos amb el que els hi agradaria que passés.. Dues històries molt diferents. O no.

2011-01-09T10:36:00.001-08:00

La primera bogeria del 2011... Bitllets comprats!!!!!

Propera parada: Nova York!!!!!!
D'aqui uns mesos ens tens aquí..

2011-01-04T06:25:00.001-08:00

I notes que ho tens tot i no tens res, notes que el que tens s’esvaeix al teu davant, com s’escorre entre les mans, s’escorre com s’escorria la sorra fina del desert del Sàhara aquell 24 d’Agost del 2008. I notes com la vida passa pel teu davant i tu l’estires amb una corda, però ella té més força i t’empeny endavant tan si vols com si no vols, tan si plores com si rius, tan si ets feliç com infeliç. Ella t’estira i tu et deixes estirar, perquè contra la vida no s’hi pot anar.

I ho tens tot i no tens res, i somrius perquè t’agrada aquesta sensació; la sensació de que res et pertany, la sensació de que tot allò que creus tenir ho pots perdre, que a cada instant tot pot esdevenir o no pot esdevenir, tot pot ser o no ser, i que el que creus tenir t’ho has de guanyar cada dia perquè pot ser que en un obrir i tancar d’ulls se’t esvaeixi, s’escorri tot com la sorra fina del desert del Sàhara aquell 24 d’Agost.

2010-12-31T04:42:00.000-08:00

Acomiado el 2010 amb la certesa que tota la felicitat viscuda durant aquest any, la tornaré a viure.
Acomiado el 2010 amb un gran somriure; el somriure que se’m forma recordant tots els moments viscuts, tots els moments especials i totes les emocions sentides.
Acomiado el 2010 contenta d’haver vist el que he vist i d’haver sentit el que he sentit; d’haver posat els peus a Granada, Venècia, Florència, Croàcia, Bòsnia i Mallorca, d’haver notat cada ciutat i haver-la col•locat dins meu amb algun record especial.
Acomiado el 2010 sent conscient que ha estat l’any del gran canvi de la meva vida; marxar del Penedès per viure a Girona, deixar enrere alguna gent per trobar-ne de nova, valorar les velles amistats conservades i perdudes, i valorar també les persones que han entrat recentment a la meva vida.

Acomiado el 2010 contenta i feliç, amb el somriure a la cara i amb la sensació que aquest any ha estat.. imperfectament perfecte.

2010-12-27T14:47:00.000-08:00

Mires al teu voltant i flipes.
Hi ha gent, moltíssima gent; tota desconeguda.
Et pensaves que la coneixies, et pensaves que eren amics teus,
però en realitat no saps qui són.

Balles, et mous, et toques els cabells, deixes que et caiguin lliurement per les espatlles; despreocupant-te, sense importar-te si vas ben pentinada o si se t'ha corregut la ratlla dels ulls.
Balles balancejant-te de cantó a cantó, amb els ulls tancats, sentint la música, notant-la a cada moment.
Obres els ulls de nou, penses un moment en que no saps què hi fas allà ni perquè; tanques els ulls altre cop, continues ballant.

Somrius amb els ulls tancats. Potser t'estan mirant o potser no, t'és igual, no t'importa. T’envaeix una sensació de llibertat enorme, i et venen ganes de riure; i rius, rius tan fort que tots els que t’envolten et prenen per boja i et miren de manera estranya, però tu no els veus, tu continues rient.

I t’és igual. Tot t’és igual.

2010-12-23T06:16:00.000-08:00

Indignació, impotència, ràbia..

Catalunya, t'estimo.

2010-12-20T06:27:00.001-08:00

D'un dia per l'altre.
Córre, vola.
Se'n va, i no el pots agafar; si ho intentes, se't desfà a les mans.
No li demanis que s'aturi, no ho farà.
El palpes, el sents, el notes; però no el veus.
No saps si t'ha passat pel davant, o si encara t'en queda.
Potser te'n falta, potser te'n sobra.
No saps si en tindràs per fer tot el que vols fer.
I la gent diu que el perd, quan ni tan sols el poseeixen.

Com vols perdre el temps si no el tens?

Cop de puny

2010-12-14T06:56:00.000-08:00

Avui he rebut un cop de puny. Fort, rabiós, directe a la cara.
Avui la vida ens ha colpejat, a nosaltres, a les quaranta-cinc persones que érem dins d'aquella aula; se'ns ha mofat a la cara, ens ha amenaçat amb unes pinçes que pretenia utilitzar per obrir-nos els ulls.
Avui hem conegut la fragilitat, la lleugeresa i la ràpidesa amb la que s'esfuma la vida; ha aparegut, un cop, i ja no hi era.
Ens ha deixat a tots atònits, sense paraules, sense alè; dins d'aquelles quatre parets només hi havien quaranta-cinc cervells revolucionats, pensant alhora en el el cop de puny, en aquelles paraules d'amenaça que ens havien tallat la respiració i en com en podia ser de puta, la vida.

I ara, aquestes quaranta-cinc persones, cadascuna a casa seva, tan sols tenen un pensament voltant pel cap: “En Dani és mort”.

I l'amenaça s'ha fet realitat.. La vida ha utilitzat les pinçes per obrir-nos els ulls.
Descansa en pau.

Pd; avui ha estat un dia trist.. tan sols feia tres mesos que el coneixiem, i molts de nosaltres no haviem pogut parlar-hi massa.. Però hi era, sempre hi era; allà, al fons, somrient.

2010-12-06T05:49:00.000-08:00

Tanca els ulls i escolta.
No hi ha res millor que una platja a l'hivern.

2010-12-03T12:18:00.000-08:00

Una Clara contenta, optimista, alegre, feliç..
.. us desitja molt bon pont!

ale, a gaudir d'aquests dies! (de fred, tot s'ha de dir).

2010-12-02T09:09:00.000-08:00

dies i dies.

2010-11-29T15:05:00.000-08:00

OH.

disculpeu-me;
mourinho, cristiano i ramos; SOU UNS FILLS DE LA GRAN MARE PUTA!
un cop dit això;

VISCA EL BARÇA!

2010-11-26T05:46:00.000-08:00

Somiar. Deixar-se portar i tancar els ulls. Volar. Sentir-se lliure, deixar-se tocar, imaginar-se l’infinit, creure’s l’infinit.
Volar i veure món, conèixer i no parar; no apretis l’stop, no paris d’avançar. Obrir els ulls davant de tot, del món que t’envolta i t’abraça. Deixa’t abraçar. Estima allò que veus, allò que et veu, que et té present; deixa’t estimar.
Somriu, continua voltant. Somriu, no t’aturis mai…

2010-11-21T07:52:00.000-08:00

Plorava pel carrer, cridant, corrent. Plovia a bots i barrals però ella no portava paraigües. Anava vestida tan sols amb uns texans gastats, unes bambes velles i un jersei llarg, d’aquells que no són ni gruixuts ni prims.
Els cabells llargs i rossos, xops i despentinats, li queien per l’esquena, per la cara, per sobre les espatlles.
S’havia maquillat, per ell, pel seu únic amor, i no li havia servit de res; aquell maquillatge el duia corregut per la cara a causa de la pluja, li dibuixava uns ratlles dels ulls fins les galtes que la feien quedar tètrica, encara més boja del que podia semblar.
I ella cridava, cridava boja d’amor i impotència, cridava esgotada de llàgrimes i més llàgrimes, pessimista, buida per dins i per fora, buida d’esperances i d’il•lusions, buida de sentiment, buida de tot.
I plorava, plorava desesperadament; perquè no podia més, perquè el que més li importava s’acabava de fondre i ja li era igual tot, perquè no s’havia aconseguit retenir les llàgrimes que ara eren inesgotables i cada cop més fortes, més rabioses.

Semblava boja, era boja. Però que més li donava? Només volia plorar i cridar, desfogar-se, treure tot el dolor, tota la ràbia, totes les llàgrimes.. tots els records en forma de crits, crits buits que eren tot el que en quedava d’ell. D’ell i el seu únic amor.

2010-11-17T08:27:00.000-08:00

Hi ha dies que et superen; que poden amb tu, que t'ofeguen.
Hi ha dies que tenen color merda, que són foscos, freds, buits.
Hi ha dies que no serveixen per res;
per res més que deprimir-te i fer-te caure, a poc a poc, en un pou.

Pou de pensaments i llàgrimes.

2010-11-12T00:56:00.000-08:00

Pega'm, si vols. Crida'm. Insulta'm, si et quedes més a gust. Crida'm, no deixis de fer-ho si no vols. Pega'm, tan fort com puguis. Pateja'm, sí, a la cara, a la panxa; on t'agradi més. Perquè el foc que em crema per dins ja no pot cremar més, perquè el foc que em crema per dins no s'apagarà mai.
I mai t'estimaré...

Si em dons la mà, jo te la donaré.

2010-11-04T13:43:00.000-07:00

Cançons que formen part del passat.
Però que fan somriure.
Avui i sempre.

A petició d'una persona, que em va demanar que expliqués com m'anava la vida per terres Gironines.. Avui ho deixaré en un clar i concís; DE PUTA MARE!
I a la pròxima, us explico...

2010-11-02T12:28:00.001-07:00

VIVRE

tout est possible .. ou non?

2010-10-31T12:09:00.000-07:00

Inspiració 0.

I ganes de marxar. Desaparèixer.
Al meu ritme...

2010-10-25T09:15:00.000-07:00

“Imagina una ciudad donde el grafiti no es ilegal, una ciudad donde todo el mundo puede dibujar en donde quiera que le plazca. Donde cada calle está inundada con un millón de colores y pequeñas frases. Donde esperar en la parada del bus nunca ha sido aburrido. Una ciudad que se siente como algo viviente, que pertenece a todo el mundo, no solo a los agentes del estado y a los barones de los grandes negocios. Imagina una ciudad como esa… y deja de apoyarte en la pared - esta húmeda”

Banksy

2010-10-24T10:29:00.000-07:00

Se t'ha posat mai la pell de gallina escoltant un solo de saxo?

Ahir va ser una de les nits més màgiques de la meva vida.. Per les copes de vi, pel concert, per la companyia, per la música, per l'ambient, pels moments. Per poder tancar els ulls i sentir que tot allò que escoltes i sents et transporta ben lluny d'aquí. I et deixes anar...

Sóc feliç.
Per molt que pugui semblar impossible.

2010-10-22T05:51:00.000-07:00

Et miro i no et veig. Què t'ha passat? què t'han fet? Abans somreies; somreies passés el que passés. Abans reies i feies riure, sempre sabies treure la part còmica de qualsevol situació, fins i tot de la més desastrosa.
Abans escoltaves, eres allà sempre; quan et necessitavem i quan no. Ens donaves consells, la teva opinió i la teva mà si feia falta.
Abans.

Ara et miro i no et veig. Només veig uns ulls vermells cansats de tan plorar. Només veig uns ulls vermells cansats d'una rutina que els aixafa cada dia més. Només veig uns ulls vermells avorrits de tanta monotonia i tanta mentida, de tant anar i venir sense sentit ni rumb; de tant camí fet en và.

I ara, et miro i no et veig.
Només veig uns ulls vermells que no es deixen ajudar, que no paren de preguntar-se el perquè de tot plegat; que no paren de torturar-se.

Segons, minuts, hores, dies, setmanes..
tic-tac
tot s'acaba
viuràs?

2010-10-16T07:52:00.000-07:00

Obra la boca, inspira, agafa aire, omple els pulmons, tanca els ulls, expira, buida d’aire tot allò que acabes d’omplir.
Obre els ulls.
Mira al teu voltant.

Ets viva.

Somriu, tu que tens la sort de poder-ho fer. Somia, tu que pots. Salta, viatja, aprèn... tu que pots. Menja, valora i pensa, tu que pots. Estima; i no deixis mai d’estimar...

Un crit a l’esperança.

A batzegades.

Bocins d’optimisme.

Somrius, som.vius.

Aquí i ara, avui, demà; qui sap?

Equivoca’t, no hi ha res més humà. Arrisca’t.
I viu.

CRIDA!

2010-10-10T14:26:00.000-07:00

Mai has sentit que necessites cridar? Però cridar allò de fotre un crit i ja està, no; no em refereixo a un crit ofegat, curt, ras.
Em refereixo a cridar de cridar, d'obrir la boca per no parar, de notar com et puja la veu des de les teves entranyes i et surt disparada per la boca a base de bé, cridar, cridar i cridar. Notar com et corre per dins; el crit, aquell crit que necessites treure.

Mai ho has notat?
Escoltar aquella cançó, aquella guitarra, i esverar-te, i no notar res, i només tenir ganes de saltar, de mullar-te sota la pluja que cau avui, de despullar-te davant de tothom, tant per dins com per fora, de no sentir dolor, ni enyorança, ni tristesa ni desesperança. De no tenir por a dir el que penses, a dir el que sents; A cridar qui ets i com ets.
Només ganes de cridar, cridar i deixar-ho anar tot. Cridar i buidar tot el que duus a dins. Cridar i desfogar-te, treure tot el que et preocupa, esborrar tot el que fa mal, oblidar-te d’allò que no havia de passar. Cridar i quedar-te afònica.

Tan afònica que quan et despertis l’únic que et sentis per dins sigui lleuger.
Tan lleuger que puguis arribar a sentir que no tens res, i tot i així, siguis feliç.

2010-10-04T07:03:00.000-07:00

Castellers de Vilafranca.
Visca els verds!

Le vie recommence

2010-09-29T12:47:00.000-07:00

Et lleves.
Estas cansada tot i haver dormit vuit hores; es nota que no és el teu llit.
Obres la finestra; persiana amunt. I no saps com, però hi veus un edifici al davant. Aleshores, et preguntes. I ho entens. Ja no veus les muntanyes de davant de casa, ja no veus les vinyes a costat i costat: només l'edifici del davant.
Et dutxes, esmorzes, i surts al carrer.
Està plovent, però no sents l'olor d'herba mullada; no respires aquell aire fresc del Penedès.

Camines i tens botigues a cantó i cantó; gent, cotxes, busos i taxis. Camines i notes que no ets tu; que ets algú diferent. Millor, pitjor? Diferent.
I te'n adones que ja no estas a casa, que ja no ets la Clara del Penedès, que ara ets una Clara que viu sola, una Clara que viu a Girona; una Clara diferent.

Un parell o tres de setmanes sense dir-vos res; mudançes, amunt i avall, i enfeinada... la vie recommence.

tot allò que em corre per dins, i que no sé explicar.

2010-09-12T11:13:00.000-07:00

Tot el que em corre per dins i no sé explicar; això és el que m’agradaria escriure avui.

M’agradaria poder descriure els viatges a Croàcia, Bòsnia, Andorra i Mallorca; el que m’han fet créixer, el que m’han fet sentir, el que m’han fet viure.
Però no puc.

M’agradaria poder escriure el que és sincerar-se amb un mateix, deixar-ho anar tot, fer-se mal, obrir els ulls per primer cop en la vida.
Però no puc.

M’agradaria explicar-vos el que és dir adéu a una amiga, el que és tornar un dia i no trobar-la més, tenir-la lluny, no sentir-la aprop.
Però no puc.

M’agradaria explicar tot el que duc dins, tot el que m’ha preocupat, tots aquells problemes que m’han fet vessar llàgrimes, totes aquelles alegries que m’han fet riure i somriure.
Però no puc.

I ara me’n adono que és que potser si que puc, però no sé com fer-ho: perquè no sé com arribar a dir tot allò que em corre per dins, i que no sé explicar.

2010-08-08T08:09:00.000-07:00

És pensar que et coneixes i veure que no és així en absolut, que en realitat és tot el contrari, que ets una completa desconeguda per a tu mateixa, que no en saps res, de tu, i que pel que sembla, tots et veuen com tu mai t’has vist.
És pensar que vull, que vull i que vull, però que no puc, i no és no poder per no voler, és no poder per no ensortir-te’n, per no aconseguir-ho, per caure i no poder-te aixecar. És voler i no poder. I no poder..
És pensar que hi ha gent, allà, a l’altre cantó del vidre, que et volen donar la mà, que volen ser al teu costat.. I tu no els deixes, continues tancada a dins del vidre, tancada en tu mateixa, tancada en els teus errors, en els teus problemes, tancada en tot allò que no vols, que no pots, que no t’atreveixes a explicar.
És pensar que t’és igual; que tot t’és igual. Que si s’acaba tot ningú plorarà, i potser ni tan sols se'n adonaran.

És pensar...

Me’n vaig a perdre’m a Croàcia..

2010-08-03T09:08:00.000-07:00

Totalment desconnectada del món…
Ja estem a Agost! I quin Juliol.. de bones i dolentes noticies, de finals d’alguna etapa i d’inicis d’alguna altra, de cançons, de balls, de festes, de somriures, de nous llocs, de vells records, de gent nova, de vells retrobaments, de llàgrimes, d’alegria...
I quin Agost! Avui s’acaba la festa major del meu poble, aquesta setmana busco pis per Girona (que m’està costant molt, tot s’ha de dir!), i dilluns cap a les terres de l’est.. Croàcia, Zagreb, Arzegobina, Sèrbia.. i anar fent!

L’estiu és per viure’l... sense pensar massa en el demà i sense viure pendent de l’ahir! L’Avui.. això és el que importa!
Espero que tots estigueu tenint unes boníssimes i merescudes vacances!

2010-07-28T06:06:00.000-07:00

Eixuga’t les llàgrimes. Perquè plores? Et penses que no tens sortida? Lluites pel que vols tot i que no saps ni què és? Ho dones tot per perdut quan encara queden oportunitats? Tranquil•la, viu i deixa viure, respira, somriu, deixa que el temps faci per tu, no prenguis decisions equivocades ni et deixis portar per l'èxtasi o la tristesa del moment. Sigues coherent, i escull el que hagis d’escollir en el temps que ho hagis de fer. No t'enfonsis, no deixis que un problema amb fàcil solució et posi les coses difícils i no et deixi veure tot el que et rodeja al teu voltant. Saps? Un dia em van dir que la vida no és una cosa que s'hagi de muntar abans de que passi, no és una cosa que ja hagis de tenir lligada i feta abans de començar... La vida és un trencaclosques que has d'anar muntant a mida que vas vivint, a mida que vas tenint experiències, a mida que et vas fent gran, que caus, t'aixeques, i ho tornes a intentar.
Sense por.

Avui m’he entristit i he plorat. Avui m’he maleït i m’he cabrejat amb mi mateixa. Avui he tingut ganes de desaparèixer.
Però continuaré endavant.

somvius...

2010-07-25T11:59:00.000-07:00

He estat cinc dies desconnectada; amb els petits del meu esplai, de colònies, jugant i cantant amb ells, sense pensar en el món, ni en res, ni en mi, ni en els problemes, ni en les preocupacions...
Però els problemes no desapareixen, tan sols es poden oblidar per unes hores, a tot estirar.

He arribat a casa i m’ha caigut el món a sobre... Dimecres va morir un conegut meu, de només 27 anys, alegre i vivaç, jove, divertit. I ja no hi és, Amb un minut n’hi va haver prou per treure-li tota la vida que duia a sobre.
I porto tot el dia donant-li voltes; hi ha res prou important com perquè no ens deixi viure? Com perquè ens amargui tant que no ens doni forces ni d’aixecar-nos del llit? Com perquè ens faci caure en un pou de tristesa del que no puguem sortir?

He pensat i pensat.. I si demà tot s’acaba? I si demà no obro els ulls? No vull que es digui que no he viscut, no vull haver mort sense haver aprofitat la vida fins al màxim; no vull passar-me dos dies deprimida per no haver aprovat un trist examen. El món s’acaba demà? Ni tu ni jo ho sabem.. De què serveix plorar?

Hòstia, que som vius...

2010-07-21T05:58:00.000-07:00

Des de tota la vida que trenquem coses.
De petits, sense voler-ho, tombàvem objectes al terra jugant o corrent, i mirant-nos-ho trencat, rèiem i ens deien que no passava res, tot i que aquell gerro els hi hagués costat un ull de cara.

Però això no dura tota la vida.
Arriba un dia en que trenquem coses que ja no són objectes; trenquem una cosa que no es pot llençar a la brossa com un gerro que ens ha caigut, que no es pot enganxar ni amb la cola més forta del món, que no es pot arreglar ni amb totes les nostres forces.
I aquesta cosa, quan es trenca, no fa el mateix soroll que hem sentit sempre; fa un soroll sord, que només podem sentir amb el cor. Un soroll que no es perceptible per a tothom; només per aquells que ho viuen des de dins, que ho senten, que ho noten.

I aleshores ni tu ni els del teu voltant riuen, ni juguen, ni diuen “que no passa res”, perquè sí que passa; perquè ara, el que s’ha trencat, no costa només un ull de la cara.

I si puc, si m’ho permeteu, i m’ho permet el temps.. Li vull dir a una persona, que sé que llegirà això.. Que l’estimo.

Nous aires! Del penedès a girona!

2010-07-19T07:01:00.000-07:00

Doncs sí.. sembla ser que ja està tot clar: me’n vaig a viure a Girona.

Me mare està deprimida, el meu pare ho intenta amagar, però no ho aconsegueix.. Els hi sap greu; però el que no saben és que a mi, de greu, me’n sap el doble; que trobaré a faltar el dia a dia al seu costat tot i que la convivència sigui difícil.
I a partir del setembre; viure sola, espavilar-me, créixer, conèixer nova gent.. I seran les ganes, i no la por, el que em farà tirar endavant!

I no puc negar que trobaré a faltar els cigarros improvisats amb les meves amigues a les 10 de la nit d’un dimarts qualsevol, quan has tingut un dia d’aquells en que el món et sembla una merda i l’intentes arreglar amb quatre quintos i quatre riures.
I no puc negar que trobaré a faltar els partits de la champions a l’ateneu; dimecres de família i amics, de sopar, d’alcohol, fum i crits.
I no puc negar que trobaré a faltar el dia a dia a un poble on no hi viuen més de 700 habitants, un poble que, tot i ser petit, ens sembla el millor del món.

I trobaré a faltar el Penedès, les vinyes de cada dia, els paisatges, el meu llit, la meva cuina, el meu lavabo.. La meva família, els meus amics i els meus enemics..

But .. the show must go on!

2010-07-14T14:36:00.000-07:00

Som uns innocents.
Uns innocents que ens aferrem a les paraules per no perdre l’equilibri, que ens creiem les promeses per tenir una base, per sentir-nos segurs.
Uns innocents que necessitem les paraules per creure, per confiar. Innocents que pensem que un “t’estimo” serà etern, que un “per sempre” no s’acabarà mai... I no ens en adonem que l’important no són les paraules, són els fets; que les paraules volen, i ni nosaltres ni ningú les pot agafar.

2010-07-12T05:42:00.000-07:00

Em fot gràcia veure com alguns dels que dissabte eren a Barcelona proclamant la nostra dignitat, cridant per ser escoltats, ahir eren els que animaven a una selecció d’un país que ens la vol treure.

Em fot gràcia que em diguin que animen a Espanya perquè hi ha jugadors culés; I es que a cas, aquests jugadors, per ser culés, no representen a Espanya? No representen a un país que ens ha oprimit, ens ha insultat, ens ha menyspreat?

No, perdoneu, m’equivoco. No em fot ni puta gràcia, el que em fa és pena, llàstima i ràbia. Molta ràbia.

2010-07-10T13:49:00.001-07:00

I el que compta és l'esforç de cada dia
tenaçment compartit amb els qui creuen
que cada gest eixampla l'esperança,
que cap dia no es perd per als qui lluiten.

Avui a Barcelona es respirava.. LLIBERTAT!

2010-07-07T13:38:00.000-07:00

El diumenge, la derrota d'Espanya serà més dolça..

2010-07-06T04:19:00.001-07:00

Lluny, més lluny.
Caminant, avançant; allà hi era ella.
A mig camí.
Valenta.
Sola.
Sense por, sense massa por.
Lluny.
Marxant de tot i tothom.
Un camí escollit.
Un camí per recórrer.
Una decisió correcte o equivocada.
Temps.
Passos rere passos, segons rere segons.
Minuts
Errors.
Victòries.
Derrotes.

Sola, però acompanyada.
Soledat?
Alegria.

Més enllà..
somriures.

2010-07-04T14:05:00.000-07:00

Actualització del bloc en estat d’embriaguesa.. No sé si heu tingut l’oportunitat de passar-vos pel Vijazz.. Si és així, seguríssim que n’heu sortit contents! I si no ha estat així.. no hi falteu l’any que ve! Vi negre, blanc, rosat, cava, jazz pel carrer, concerts a tot hora, cracks de la música en directe.. (En especial; Marcus Miller...
i m p r e s s i o n a n t!) I moltíssims d’altres artistes...

Han estat tres dies de vi i més vi, de música boníssima, de Vilafranca plena de gent, d’ambient a tot hora, de festa, de noves persones, de velles amistats.. Avui; últim dia de ViJazz.. I el primer de la resta d’estiu! Que continuï la festa!

2010-07-01T04:07:00.000-07:00

Respirar. Deixar-se ajudar. Respirar. Plantar-li cara als problemes. Respirar. Deixar-se portar. Respirar. Passar de tot allò que només fa mal. Respirar. Deixar de preocupar-se. Respirar. Mirar endavant. Respirar. Deixar que tot vagi com hagi d’anar. Respirar. No pensar en el que passarà. Respirar. No voler-ho tenir tot lligat abans d’hora, no voler-ho tenir tot planejat.. Pas a pas, a poc a poc, anar caminant, anar vivint, deixant que cada cosa segueixi el seu curs, que tot passi al seu temps..

Respirar. Somriure. Respirar. Viure.

I comencem l’estiu amb vi i amb jazz... Vijazz!

2010-06-30T04:38:00.000-07:00

Pena. Llàstima.
Ahir em vaig trobar amb aquest vídeo.. I encara ens pregunten perquè els catalans no volem formar part d’Espanya? D’un país on un inculta i ignorant com aquesta d’aquí dalt no para de dir imbecil•litats per la televisió pública? On una persona inculta i arrogant guanya milionades a l’any per fer el pena en públic? On mils de persones es xupen aquesta pallassa i li riu les gràcies? On mils de persones la defensen i l’aplaudeixen per dir “el que pensa”?

I quan he vist aquest vídeo, la pell se m’ha posat de gallina..

2010-06-28T07:48:00.000-07:00

M’encanten. M’encanten aquests imbècils que ho critiquen tot, que estan en contra de tothom, que es creuen més “guais” que ningú per pensar a contracorrent, tot i que després actuïn com la resta.
M’encanten. M’encanten els que demanen respecte per ells, els que demanen que els que vinguin de fora aprenguin la seva llengua, els que es creuen el centre del món.
No, no m’encanten. De fet, els odio. Els odio perquè són els que xerren, els que prediquen molt, els que tenen les idees molt clares davant dels altres però després, a casa, no foten res del que diuen.
Els odio perquè són els que demanen més respecte, els que es queixen més per tot, els que van en contra el món; però són uns intolerants. Exigeixen allò que no donen, i si no ho tenen, o arreglen tot amb un; “a prendre pel cul”.

Els odio perquè només saben criticar i criticar, només saben parlar i dir allò que està ben fet i el que no; però sabeu què? No mouen un puto dit per canviar-ho, no fan res; es queden asseguts allà on eren al principi, queixant-se sempre del mateix, com borregos estúpids que no saben fotre res. Només parlar. Paraules que se les endu el vent.

2010-06-25T04:27:00.000-07:00

Un Sant Joan diferent; Aquest any no vas a la platja, et quedes al poble. Aquest any no et mudes ni et pintes, et poses el més senzill de l’armari. Aquest any no t’emportes un entrepà per menjar-te’l amb sorra mentre passes una mica de fred a la vora del mar, aquest any pares una taula amb tots els teus amics i et curres el sopar. Aquest any no veus un castell de focs asseguda a la sorra, aquest any només veus petardos dels que no es tiren. Aquest any no acabes la nit perduda per la platja buscant els teus amics i sense saldo al mòbil, aquest any l’acabes acompanyada i veient sortir el sol rere les muntanyes.

Un Sant Joan molt diferent als anteriors; Millor, pitjor? Diferent.
Espero que hagueu tingut bona revetlla!

2010-06-22T07:09:00.000-07:00

Moltes vegades les coses no són com les veiem, sinó com les sentim…

florència

2010-06-19T05:14:00.000-07:00

I quan l’avió s’enlairava, jo tot just despertava.
Mentre les hostesses, amb la mateixa monotonia de sempre, passaven pels passadissos venent productes, des del cel veia dibuixats els moments viscuts en aquella petita gran ciutat, per aquells carrers i aquells racons plens de música i calor, i fred, i pluja, i sol.
I allà, sobre els núvols, veia la cara que havia fet tot just veure Il duomo la primera nit; una cara d’una que no es pot creure el que té al davant.
Entre els núvols, també, vaig recordar la biblioteca Riccardiana, una biblioteca plena d’història, de Vitruvi de Tit Livi, dels comentaris de Cèsar, de l’Oratòria de Ciceró, de la Divina Comèdia.
La visita a la casa de Dante, amb un joglar a fora que ens va deixar impactats; se la sabia tota, de principi a final, sense equivocar-se, sense vacil•lar. El David, impressionant, al mig de la Galleria dels Uffizzi, gran, perfecte com Miquel Àngel el va fer.
Mirant per la petita finestra, el cel banyat de color taronja em va recordar el Ponte Vecchio; un pont que haviem visitat quan queia la tarda, quan tot es banyava de colors càlids i allà només hi quedaven quatre persones, quatre enamorats que, com tants d’altres, també tiraven la clau d'un candau al riu desitjant que l’amor durés per sempre.
I al cap, els carrers petits, perduts, per on desitjava caminar sense saber on anar, només acompanyada de la música que sonava per mil cantonades.

I a l’avió, allà dalt, perduda entre núvols, me’n vaig adonar que Florència és un somni; un somni que vull tornar a viure.

2010-06-14T02:59:00.000-07:00

I per començar l’estiu… dies de desconnexió!
Me’n vaig a Florència!

2010-06-13T07:12:00.000-07:00

Entre gent, alcohol i fum els seus ulls es van trobar, i sense paraules, sense ni obrir la boca, es van entendre. Al cap de cinc minuts els dos eren allà, darrera dels lavabos, entre dues sales de músiques diferents que feien que la música es barregés i formés un ritme estrany, una música que només entenien ells dos, que marcava el seu compàs, petó rere petó, tocant-se, sentint-se.
I enduts per la passió, i enduts pel moment, per l’alcohol i per l’ambient, es van deixar anar, tancant-se dins d’un lavabo i petonejant-se com si s’acabés el món, com si no hi hagués demà.
I dins d’aquell lavabo, dins d'aquells 4 metres quadrats es van fer l’amor, evitant cridar, gemegant lleugerament, mentre es sentien uns copets fluixos a la porta, uns cops que pels de fora passaven desapercebuts. Però no pels de dins.

2010-06-09T14:42:00.000-07:00

cridar, cridar, cridar, cridar, cridar.. necessito cridar!
no te rindas, resiste!!!!!

2010-06-08T02:08:00.000-07:00

Em va agafar les mans
i les posà en la terra
i em cremà per un moment.
"tu vens d'ací, no pots canviar això".
Ell entenia tot el que deien els arbres,
jo només sentia vent.

Em va alçar contra el cel
per a seure'm als muscles
i esclatà la meua ment.
"jo sóc d'ací, no puc canviar això".
i vaig entendre tot el que deien els arbres
on només sentia vent.

Hem de fer més
per a avançar més;
si és sostenible
es farà visible.
Des del meu lloc
fins el més remot;
sembrar ací
per a collir allí.
Interpretar un altre repertori:
salvar a pams el propi territori.
Un nou model
un nou poder
per a fer més
no renunciar a res.

Hem de fer un esforç
per a escoltar els arbres
o només quedarà vent.

2010-06-06T12:40:00.000-07:00

Se senten millors. Se senten com Déus. Van pel món creient-se únics i poderosos, creient que res ni ningú els hi pot fer mal. Se senten millors. Se senten excitats. Van pel món posant a prova a tothom, jugant amb foc, sense por a cremar-se.

I em pregunto perquè, perquè veu decidir emmerdar-vos amb ella, perquè veu deixar en les seves mans tot el que teníeu, perquè veu deixar que s’apoderés de vosaltres, que us podrís per dins, que us mengés el cap. I encara em pregunto perquè... perquè us miro i no us dic res, perquè em sento impotent quan us la foteu davant meu, perquè no m’atreveixo a obrir-vos els ulls.

perquè, perquè no m'atraveixo a fer res davant de vosaltres i d'ella, de la p u t a droga.

2010-06-04T06:02:00.000-07:00

SOM.RIURES!

Bon cap de setmana!! I no deixeu de somriure..!

2010-06-03T04:53:00.000-07:00

Abraça’m. Fort, no em deixis. Abraça’m, vull sentir la teva pell, vull poder olorar-te, vull notar la teva respiració, tranquil•la, calmada.
Abraça’m, vull saber que ets a prop, que no tens por, que ets valent, que ets amb mi.
Abraça’m. Fort, no em deixis. Vull que m’envoltis i em facis ser teva, vull que m’agafis la mà, sense deixar-me, i que siguis meu.

Abraça’m.

I no deixis de fer-ho.

2010-06-01T12:59:00.001-07:00

No, no em donis explicacions. No em diguis res, calla. Calla! No m’expliquis res, no t’excusis, no vull sentir-ho, no vull. No ho entens? Només et demano silenci, que et mengis la teva merda tu sol, que no m’expliquis res per quedar-te tranquil, per tenir la teva consciència neta; per que si calles, netejaràs la teva consciència, però deixaràs la meva bruta. Plena de merda. De la teva merda.

Calla.

I ves-te’n.

2010-05-30T07:53:00.000-07:00

Necessitava una nit com la d’ahir. No sé si vosaltres sovint ho penseu, però jo moltes (masses) vegades em menjo el cap en que les coses canvien, i les amistats també. Com ja vaig dir als inicis d’aquest bloc, fa 18 anys que tinc les mateixes amigues, 18 anys que ho comparteixo tot amb elles, i últimament les coses semblaven canviar bastant. Per temes d’estudis, de feines i de parelles estem totes repartides entre Girona, Figueres i el Penedès i feia masses setmanes que no coincidíem totes juntes, i ahir, per fi, va poder ser!
I va ser una nit impressionant. Un sopar de records, de plans de futur, de riures, de menjar poc i beure molt, de posar-nos al dia, de xerrar, d’anar-nos-en de festa, de beure, de fotos, de riure encara més, de ballar, de fer el boig i arribar a les set a casa amb una companya immillorable...
I és en nits com la d'ahir quan te’n adones que, tot i la distància, 18 anys d’amistat no s’esborren tan fàcilment.

I avui un diumenge de ressaca amb un bon despertar..

Petó a l’orella, al front, a la galta, al nas, a la boca, a la barbeta, al coll..

2010-05-28T09:03:00.000-07:00

Avui he tirat mitja vida a la brossa. No sé si us passa sovint; a mi no, però avui m’he despertat amb ganes de canviar allò que m’envolta cada dia, i ja que no puc canviar de casa, de poble, de país ni de continent, m’he conformat en canviar tota la meva habitació.
Buscant i remenant he trobat un tou de coses que creia que eren a la brossa fa temps; moments immortalitzats en un paper, cartes, fotos, regals... “Realment, són rampoines”, he pensat, però no he pogut evitar somriure quan ho he vist.
Una polsera, una carta, una foto, un anell.. He anat agafant cada objecte un a un, i mentre els he tingut a la mà els he recordat com si fos ahir, he notat a prop cada persona que formava part d’aquell record, i després ho he llençat a la brossa. No cal ser fort ni valent per llençar els objectes però quedar-te amb el record... Cal ser fort si tires l’objecte i després oblides tota la història.

Diuen que les persones estem fetes de records, que som tot allò que hem viscut, tot allò que hem sentit i tot allò que hem vist..
I suposo que, per molt que omplim tres bosses de brossa plenes fins dalt, els records continuen dins nostre, fent girar l’agulla del rellotge com una pila que no s’acaba mai...

2010-05-26T07:05:00.000-07:00

Et trobo a faltar.
Trobo a faltar el despertar del diumenge al matí al teu costat; aquells rajos de llum entre les escletxes de les persianes que ho banyaven tot de color groc, que banyaven els teus petons als meus peus, a les meves cames, al meu sexe, a la meva panxa, als meus pits, al meu coll, a la meva cara, de color groc.
Et trobo a faltar.
Trobo a faltar com em portaves cap a la dutxa, com encenies l’aigua i em miraves mentre mil gotes queien pel meu cos, i em petonejaves, i m’ensabonaves i jugàvem sota l’aigua, freda a l’estiu, bullint a l’hivern.
Et trobo a faltar.
Trobo a faltar baixar a la cuina i trobar-me l’esmorzar fet, i que quan acabi d’esmorzar em facis l’amor una vegada, i una altra, i una altra... I també trobo a faltar passejar agafats de la mà per les rambles, perdre’ns pels carrerons que són nostres, que eren nostres, i riure, i fer el burro, i que ens mirin com estranys, i sentir-nos com estranys en un món on tot sembla molt normal, molt apagat, molt trist.

Et trobo a faltar.

venècia!!!

2010-05-24T14:07:00.000-07:00

Paraules per descriure Venècia no en tinc, perquè me’n ha deixat sense. L’he trobat una ciutat.. impressionant. Ni un cotxe; només tranquil•litat, sol, bon temps, aigua, gòndoles, carrerons, places, gent, italians...

.. No sé com explicar aquests quatre dies; han estat massa bonics! Així que només us deixo quatre fotos i us recomano que, si en teniu l’oportunitat, hi aneu!

(us deixo una cançó que va sonar ahir a la nit a la plaça de Sant Marc.. una petita orquestra la tocava, i realment em va impactar veure tanta gent (això sí, tothom aparentava estar molt enamorat) ballant-la i cantant-la.. una bona imatge!)

Venècia

2010-05-21T02:29:00.000-07:00

Marxar, desconnectar, matar la monotonia, canviar d’aires, conèixer un petit racó de món, oblidar per uns dies el que tinc, calmar els nervis, tranquil•litzar-me..

En conclusió: me’n vaig a Venècia!
Ens veiem a la tornada!

2010-05-19T04:17:00.000-07:00

Quan camines, camines i camines però no avances. Quan t’hi esforces, t’hi deixes la pell, però no pots. Quan t’ho treballes però la teva feina no dóna fruïts. Quan sembla que fas un pas endavant.. I te’n adones que en realitat n’has fet dos enrere. Quan et penses que tot et surt bé, que te’n vas sortint, que el que fas té la recompensa que tu t’esperes... I no, no és així.

Impotència.

2010-05-17T10:36:00.000-07:00

Avui et necessito. M’he despertat pensant en tu, m’he dutxat pensant en tu, m’he vestit, pentinat i arreglat pensant en tu, en veure’t, en abraçar-te. Et necessito. Avui he esmorzat pensant en tu, i dinat, i sopat, i m’he tornat a posar al llit pensant en tu, en veure’t, en abraçar-te. Et necessito. Et necessito com l’aire que respiro, com el menjar que menjo, com els ulls amb els que miro, com les mans amb les que em (i et) toco, com la boca que expira, inspira, expira... Avui m’he adormit pensant en tu, he plorat recordant-te, he somrigut al teu costat, en els meus somnis, en el més profund de mi. Et necessito.

I encara no sé qui ets.
Ni on.

2010-05-15T06:09:00.001-07:00

El millor remei a tots els mals, la millor medicina a totes les malalties, la millor sortida a tots els problemes, la millor resposta a totes les preguntes, la millor llum a tots els racons foscos, la millor esperança en moments durs, la millor defensa per a tots els que et vulguin fer mal.

Us heu preguntat mai tot el que pot donar un somriure?

“Ríe! Que la vida pasa, el tiempo vuela pero; ríe!! Que la risa cura las penas y abre el corazón... Salta el muro que no te deja ver el sol, y en las calles de la vida… Ríe! Y hay quien ríe por no llorar, pero tú ríe… No hay remedio que cure más!”

I la moral? On ha quedat?

2010-05-13T14:14:00.000-07:00

On és la moralitat? On és el respecte?
I quan veig aquestes situacions, em pregunto..
"EN QUIN COLLONS DE MÓN VIVIM?"

2010-05-12T13:02:00.000-07:00

I els seus ulls blaus, de sobte, es van trencar en mil bocins; es van escardar en mil petites llàgrimes que guardaven un plor contingut; un plor contingut per llàstima, per orgull.
I aquells ulls se li anaven empetitint, se li anaven humitejant, s’anaven quedant en no res; s’anaven tornant borrosos, impossibilitant el veure, impossibilitant mirar al seu costat i veure com hi ha gent que confia en ella, o que almenys ho aparenta.
Uns ulls que guardaven por, temor, debilitat, orgull, pessimisme. Uns ulls que guardaven ràbia, somnis, i poca cosa més.

2010-05-11T06:54:00.000-07:00

La vaig escoltar durant 11 hores seguides; per ser més precisos, 10 hores i 54 minuts, que és el que va durar el vol París – Shangai el 12 d’agost del 2007.
Em sentia relaxada, amb el cap entre els núvols, dins d’un avió que semblava no avançar, i que tampoc tenia pressa per arribar al destí que li tocava. Em sentia perduda entre núvols tenyits de colors càlids, de tonalitats des de roses fins a taronges, passant pel moment més fosc i pel moment més clar.
Em sentia perduda, relaxada i sola; sola i desperta mentre que tot l’avió havia aconseguit adormir-se.
Silenci.
I aquesta cançó és la única melodia que em va acompanyar durant tot el viatge.
I res més.

2010-05-09T05:51:00.000-07:00

Aquest vídeo em posa els pèls de punta.. Em posa els pèls de punta igual que totes aquelles accions desinteressades que fan que el món sigui una mica més just, igual que totes aquelles paraules plenes que fan que algunes mirades buides s’omplin a poc a poc d’esperança, igual que petits actes que fan d’aquest món un món menys dolent, més solidari, menys desigual, més bo.

Vaig llegir a un llibre, el de Somriures de Bombai, que el món és com una paret negre, i que gairebé tots els afortunats d’aquest món tan injust tenim un pinzell amb pintura blanca per pintar el tros de paret que ens correspon, un pinzell per deixar la paret totalment blanca. El problema és que la paret és proporcional al dolor que s’ha creat durant tots aquests anys; enorme. Però no hi ha res impossible, com deia Miquel Martí i Pol “tot està per fer i tot es possible”, i potser, si tots agaféssim el nostre pinzell i ens dignéssim a pintar el tros de paret que ens pertoca, ho aconseguiríem.

2010-05-07T11:23:00.000-07:00

I per fi s’ha acabat aquesta setmana… Una setmana dura, intensa, plena de feina però que, per sort, ha passat volant! I ja em queda ben poc per dir; VACANCES! Fora feina, fora estudis, fora monotonia, fora vida avorrida, fora rutina.. i benvingut estiu! Benvinguda vida nova, benvingudes farres noves, benvingudes persones noves, sensacions, experiències i carícies noves! I viatges, i conèixer món.. un dels meus grans i preuats plaers!

.. Quines ganes!

I una Clara de quatre colors, a vegades optimista, a vegades no tant, a vegades riallera i a vegades una mica trista, a vegades alegre, a vegades aixafada.. us desitja molt bon cap de setmana! Boníssim cap de setmana!
Gaudiu-lo!

2010-05-05T09:18:00.000-07:00

Hi ha dies que quan arribo a casa l’únic que tinc ganes de fer és plorar. Potser amb motiu, o potser sense. Potser perquè em sento sola, o potser perquè m'hi sento massa poc. Potser perquè m’embafa tot el que m’envolta, m’omple massa i no sóc capaç de pair-ho, d’adonar-me’n. O potser perquè noto que res no m’omple i que, si alguna cosa ho fa, no la sé valorar.

Però ploro, i ja està. Hi ho trec, i em mullo les galtes i ordeno les idees. Un plor que és com caminar sota una pluja d’estiu; molt més útil del que sembla.

"Sense la música, la vida seria un error" F. Nietzsche.

2010-05-03T08:44:00.000-07:00

Moltes vegades ens proposem fites que no ens creiem capaços d’aconseguir; ens proposem objectius que veiem fora del nostre abast, que no creiem que puguem fer realitat. I ens equivoquem... Moltes d’aquestes vegades, el que realment ens falta és confiança en nosaltres mateixos; autoconfiança, i una petita empenta que ens ajudi a tirar endavant.
Anem caminant, un pas rere l’altre, i arriba un moment en el camí en que els dos peus es queden paral•lels, sense avançar; és fruit d’aquesta inseguretat que, de tant en tant, ens ataca a tots. I l’únic que fa falta, l’únic que hem de fer, és aixecar un dels peus i continuar caminant; fer una passa més enllà.
És inevitable, que de tant en tant, no sapiguem cap a on tirar.. però no s’ha de deixar que aquesta sensació duri molt de temps.
Tanmateix, també és bo perdre’s.. Així quan tornes a reprendre el camí, les coses es veuen més clares.

No?

I, amb aquestes petites pauses, anar fent realitat els somnis.
Per un dilluns plujós..

2010-05-01T11:37:00.000-07:00

Tot el dia que hi penso.

Ahir vaig anar a un sopar d’una noia que feia molt de temps que no veia; ni a ella, ni a tots els altres convidats.
Hi vam anar una amiga i jo juntes, i al arribar allà, em vaig sentir fatal. Hi havia persones en aquella taula amb les que havia compartit moments únics; concerts, classes, riures, campanes, viatges... Amb tots havia compartit algun moment d’aquells que recordes i rius, i t’agradaria tornar-lo a repetir. Amb tots.

I en canvi, quan vam ser allà, tots davant de tots, amb prou feines ens va sortir un “hola” de les nostres boques i algun “com va tot?” d’amabilitat i poca cosa més.
Em va saber tant de greu.. Només amb dues d’aquelles persones vaig poder-hi estar parlant sense que els silencis se’ns fessin incòmodes, tenint temes i temes de conversa sense que se’ns esgotessin, sense tenir necessitat de forçar les coses.
Vaig sortir del sopar una mica deprimida; realment me l’esperava diferent. Moltes d’aquelles persones havien estat molt importants per mi; moltíssim! Havien estat moltes nits de festa junts, dormint els uns a casa dels altres, molts riures, molts secrets... I tot i així, ara me’n adonava que allò que creia amistat, no era res, absolutament res. Amb alguns és evident que ja m’ho pensava, però amb d’altres.. Buf, quant de mal fa obrir els ulls.

Però bé.. al cap i a la fi ahir va acabar sent una bona nit: en un concert rodejada d’amics de tota la vida, amics que fa més de 18 anys que tinc i que, espero poder dir sense equivocar-me, hi seran per molt més temps, amics de veritat.

I respecte a tots els d’aquella taula, a totes aquelles mirades buides, distants i que abans s’havien dit tant, a vegades sense ni tan sols parlar, em vaig acabar creient que, si tot ha acabat sent així, és perquè havia d’acabar sent així; i que els moments amb aquestes persones no són més que això; records... Records en la memòria, records bonics, records màgics, però irrepetibles. I m’he volgut creure que cada moment d’aquests m’ha ajudat a créixer, a madurar.. I que cada persona d’aquella taula ha deixat un petit bocí d’ella mateixa dins meu; un bocí del millor que són, del que jo recordaré sempre. Malgrat tot.

Us regalo aquesta cançó.. per mi és una petita gran joia..

2010-04-30T06:08:00.000-07:00

Es va despertar després de 9 hores d’un son profund i agradable, de somnis plens de riures, d'alegries i mirades.
Va obrir els ulls, i un sol radiant va aparèixer per entre les escletxes de les persianes.
Un peu, ara l’altre; va sortir del llit i no va tenir fred, sinó ben bé al contrari; tenia calor, una mena d’escalfor estranya que s’apoderava d’ella.
Però en aquell moment no tenia ganes d’escalfor; sinó de sentir-se viva.
Persiana amunt; Quin sol! I quin somriure se li va escapar dels llavis; ràpid, fugaç.
Va pujar la persiana que donava a la terrassa, i amb aquella samarreta llarga que utilitzava per a dormir, sense pantalons ni sabatilles, va sortir a fora.
Feia calor i un aire suau i tebi la va envair; un aire que la feia sentir lliure, la feia sentir seva; seva, del món, de qui fos, de qui la volgués.
Va mirar al seu voltant, tot el que sempre l’envoltava estava banyat d’un sol que, a partir d’ara, la visitaria cada dia.
Totes les persianes amunt, les finestres obertes; que l’aire es passegés per casa, que ho omplís tot d’olor, de somriures, de vida.

Doncs potser sí, que la solució era dormir...

Despertar-se amb aquesta cançó és de les millors coses que es poden fer.. Quin bon humor! I m’he passat el matí recordant el seu impressionant concert a Mataró, a principis d’estiu, uf... dels millors als que he anat!

2010-04-29T09:11:00.000-07:00

Hi ha dies en que no pots, tan simple com això. Intentes somriure, ser forta, no deixar que la merda t’arrossegui, que el mal humor et venci, que la tristesa s’apoderi de tu.. Però no pots. Normalment ho aconsegueixes; casi sempre ho aconsegueixes! Però avui no; avui no has pogut, no pots i no podràs. Et notes cansada, abatuda, sense vida ni mort, en estat d’espera, d’espera d’alguna cosa que no saps, que no arriba, que no té pressa per aparèixer. Et preguntes què és; però no hi trobes respostes. I t’és igual, perquè avui no pots somriure ni tampoc pensar; Avui l’únic que pots fer és dormir; i allunyar-te de tot i de tothom...